Un sol pensament m’ha pres la calma:
veure com algú s’emporta el so…
llàgrimes d’argent de matinada
amb regust amarg pel record.
I Orfeu té la mà tancada.
Dorm en un racó entre malsons.
I no vol que l’estimin.
Ara és mut i sord.
Viu sol al seu món.
L’aire del carrer, quan pot, s’amaga.
Busca mil raons per no cantar.
Fa un somriure trist amb la mirada
i un instant més tard se’n torna al mar.
I Orfeu té la mà tancada.
Dorm en un racó entre malsons.
I no vol que l’estimin.
Ara és mut i sord.
Viu sol al seu món.
Viu sol al seu món.
Viu sol al seu món.
