Potser és divendres quan em deixo enlluernar
per la llum dels enganxosos carrers.
No veig res seguint un incert destí.
Mentre dorms el rastre m´embrut els ulls.
I segueixo caminant dintre la foscor
que xuclant s´emporta el meu desig de viure.
Rebutjo la temptació de les horribles cantonades
que m´ofereixen sortides massa justes.
No puc treure´m del cap el que necessitava:
una fissura on posar-me i riure´m de tot.
I segueixo caminant dintre la foscor
que xuclant s´emporta el meu desig de viure.
Jo vull morir ofegat a l´estany
cobert per la cendra i el delit del teu cos.
Potser era divendres, però no n’estic segur
i tu ja no pots recordar la veritat,
enfonsada al teu llac irreal on no sempre
la cendra et besa els peus
