En un temps remot i en un indret llunyà
va passar una història que ja ningú recorda:
sota les fletxes verinoses de l’amor
dos joves es van jurar fidelitat per sempre.
Qui espera desespera i ella ho era tot per a ell
i així ell va demanar-li formalment la seva mà.
Però portada pels fils invisibles de l’imprevist
la noia es va escapar amb un estranger de pas.
– Voldria fondre’m en la teva pell -es deien-
i sentir els teus llavis tendres que em tornen a besar.
Àngel de |’amor deslliura’ns del dolor
que el penediment no pot curar.
El sofriment es paga amb sofriment:
pena per pena, mal per mal.
Però el temps no desvia mai la inèrcia del seu curs
i llarg es fa el camí d’aquell que torna cansat.
I així al cap d’un temps la noia, un dia, toma
i el seu antic amant va anar a trobar.
– Voldria fondre’m en la teva pell -va dir-li-
i sentir els teus llavis tendres que em tornen a besar.
-Si un dia tu em vas demanar la mà,
en aquesta casa t’entrego finalment la meva mà.
El meu monyó sagnant no em causarà més mal
del que suporta la meva ànima.
