Mal d’altura

Lentament ens elevem
fins separar un metre els peus del terra
i avancem en vertical
per un paratge blau i blanc.
El vertigen, sensació brutal,
fa que la sang ja o circule per els capil·lars
i s’acumule en els òrgans vitals.
S’acosta ja el moment de la caiguda,
agafa’m ben fort de la ma.
L’adrenalina fa que el cor
es moga a un ritme accelerat.
Nervis a flor de pell,
el temps s’atura,
i ens costa respirar.
Gaudirem de la caiguda mes bestial.
Gaudirem mentre caiguem sense parar.
De nou som al punt inicial,
la commoció ja es cosa del passat.
Recuperem l’alè per uns segons,
tornem a començar.
Esta vegada els moviments seran
com els del gel quan sura al mar.
Només respirarem l’oxigen necessari
per seguir endavant.
El mal d’altura es fa present i el gel
comença a cobrir-nos la pell.
“Ara o mai” em dius
mentre tenim el cel davall dels nostres
peus.
Nervis a flor de pell,
el temps s’atura,
i ens costa respirar.
Gaudirem de la caiguda mes bestial.
Gaudirem mentre caiguem sense parar.