Qui m’abraça quan tremolo de fred i m’escalfa?
Qui m’escolta quan tinc el cor estret i me l’eixampla?
Però encara no t’he vist mai plorar…
A mesura que m’he anat adaptant, m’he anat definit.
Tinc les eines per no ensopegar ni fugir de mi.
Però ara només vull,
jo ara només vull plorar…
Des que compto el temps més a poc a poc ja no em faltes tant…
Si ara et deixo anar potser això serà l’últim acte d’amor.
Sigues valenta i tanca els ulls, el somni extingirà el teu plor.
Mira el vent com aixeca el vel que no fa la seva funció,
i ja no em queda res,
a mi ja no em queda res per plorar…
Des que compto el temps més a poc a poc ja no em faltes tant…
Si ara et deixo anar potser això serà l’últim acte d’amor.
Però mai t’he vist plorar fins ara.
Mai t’he estimat tant com ara.
Mai t’havia vist plorar.
Mai t’havia estimat tant.
Mai t’he vist plorar fins ara.
Mai t’he estimat tant però ara
he de marxar.
Som dos cossos flotant per l’univers que no es toquen mai.
Que orbiten pel seu propi pes l’un amb l’altre.
