Després d’haver dormit amb tu,
la meva solitud,
torno sovint al teu llit,
quina dolça habitud.
No te m’allunyes mai d’un pas,
fidel com la meva ombra,
i vens amb mi arreu on vaig,
segons la vida em porta.
No, jo no em trobo mai sol
si et tinc, ma solitud.
Quan t’arrauleixes al meu llit
hi prens tota l’amplada,
i així passem molt llargues nits
tots dos junts, cara a cara.
No sé fins on arribarà
la fràgil aventura,
si he de lliurar-me al teu encant
o deixar-te tot d’una.
No, jo no em trobo mai sol
si et tinc, ma solitud.
Amb tu he après que ara el meu cor
pot plorar fins buidar-se;
però, si et dic que ja en tinc prou
no et veig mai inquietar-te;
i si m’enyoro d’amor
d’una altra amor llunyana,
tu seràs sempre, l’últim jorn,
la darrera companya.
No, jo no em trobo mai sol
si et tinc, ma solitud.
