Els fantasmes de la nit
quan la nit només és ombra
que es disfressa de matí
per obrir una nova porta
l’olor de la teva pell
quan el teu record em troba
en un llit que fa olor a vent
amb una princesa morta
el reflex del teu mirall
on hi veus sols aparences
simulacres de pietat
que et retornen el que penses
la teva incapacitat
per callar i sentir el que sento
la teva seguretat
on s’esborra el que jo penso
sóc captiu del no saber
res de tu, quina és la dèria
que remena el teu cervell
quan el teu cervell es venja
i quan tot ja m’és estrany
la foscor és paradigma
no sé qui ets, no ho sabré mai
i m’endinso en els abismes
no sabré, mai no ho sabré
què et motiva, si hi pots veure
més enllà del teu parer
del teu parer i dels teus reptes
ens vam estimar i desprès
desprès ja només són ombres
que es disfressen de matí
per creuar l’última porta
Per tancar l’última porta!
