No sé per què, però tot m’entristeix,
ni sé què fer perquè em fugi aquest pes;
ja mai ningú no em besa,
ningú no m’espera…
Ai, amor, on ets que no véns?
El llit més fred, si de nit no t’hi sent;
per dir-te “amor”, donaria el meu cel.
La lluna em convida
a estimar la vida…
Ai, amor, on ets que no véns?
He sentit a dir, que estimar és tan bonic…
tan bonic i tan difícil…
Prec els estels perquè arribis i siguis ben meu,
ben meu, ben meu.
I mentrestant, perquè això sigui cert,
m’invent el so que fa la teva veu
per dir “t’estim”,
o per dir “et desig”…
Ai, amor, on ets que no véns?
