Estic tocat encara d’aquell viatge al mar amb tu, les carícies a l’esquena.
Fent les bèsties sota el sol i el teu llit estava alegre de veure’ns despertar junts,
fent del dilluns divendres, fent de tu i jo nosaltres.
Ningú es creia que vam poder parar el temps,
com gaudíem d’aquell mar mullant els peus,
tu a la roca mentre nadava prop teu, jo volent que anés a més.
I mentre estiguis que tothom parli, que no m’escoltin m’és igual tot.
No se com dir-te que per tu donaré dos mil voltes,
demano a la vida que la nit si us plau no acabi encara.
I no t’ho dic massa, no t’ho dic prou, però jo vull que rebem junts tots els cops.
Vam passar-nos els dies saltant les línies, parlant com dos iaies.
Aquell somriure que treies sort que tenia mirar-nos a poc a poc.
I veure el món a la teva habitació, que va ser amb tu i amb qui va començar tot.
I mentre estiguis que tothom parli, que no m’escoltin m’és igual tot.
No se com dir-te que per tu donaré dos mil voltes,
demano a la vida que la nit si us plau no acabi encara.
I no t’ho dic massa, no t’ho dic prou, però jo vull que rebem junts tots els cops.
