RENÉIXER arran de la mar
una nit a trenc d’albada,
frisar per la matinada
a redòs del bes més clar,
saber cert que és ver estimar,
somriure al vaixell que vola
vers la lluna-tota-sola
envejosa de tots dos,
i escoltar endins les remors,
oneigs d’una barcarola.
Com la mar brogent s’esclata
de bramar al penya-segat,
encara que ja ha passat
el vendaval escarlata,
resta el meu cor esglaiat
perquè s’ha esllanguit el vent;
roman el dolor present,
però, i l’embat m’embolcalla.
Llum de lluna me davalla
per punxar-me el pensament.
