Llum d’aixopluc

Aquí plegats, ella i jo. Ella és una figura de pell verda concentrada en aixecar la seva pica. Som al meu aixopluc. A fora plou. A vegades plou i altres cops ha plogut. A vegades plou i a vegades sento aquesta olor: llum d’aixopluc, brisa de nostàlgia. M’assec al terra altre cop, contemplo i palpo una joguina reminiscent. Escolto el soroll de la pluja i deixo que regui la meva memòria; i que floreixi efímera deixant-me ser, per uns instants, a tots els llocs alhora, a tots els moments alhora. Sempre que m’he aturat a escoltar la pluja.