Quan et sents perdut en la nostàlgia,
i et qüestiones qui ets en realitat
el paisatge canvia en un dia,
mentre penses que no és veritat
Quan no trobes sentit a la pluja,
Que cau sempre al mateix terrat,
i somies en un món perfecte,
però no veus com fer-lo realitat.
Deixa’m dir-te, que tot és passatger,
Que hi som tots i lluitarem, que serà tot diferent,
Deixa’m dir-te, que el got sempre està mig ple,
Que buidar-lo ens fa ignorar, fent veure que no passa res.
Junts viatjarem amb el temps
i traspassarem tots els murs i totes les fronteres
junts reviurem mil moments
i il·luminarem totes les velles pors
Quan el temps no deixa de córrer,
que en l’avui es trenca el demà,
les agulles ja no funcionen,
però el rellotge segueix girant,
Si el paisatge que tens no el valores
Que el maltractes tapant els forats
I somies tot els llocs que enyores
Crida fort i torna a començar
Que no s’apagui aquella espurna
Que quan convé encén el foc i ens manté vius
Una escalfor que ens dóna vida i ens permet seguir endavant
Donant-nos llum tot el camí
