mireu: el meu amic central es deia
Juli Llopis. Vivia al meu carrer,
tenía cinquanta anys d´amarga lluita
i jo en tenia dotze d´esperança,
ell em deixava els llibres que llegía,
vaig conèixer per ell, Verdaguer i Carner,
i no he trobat la forma d´agrair-li-ho,
habent llegit l´abrupte Canigó
-eren els anys de lluita i esperança,
eren els anys combatius de la guerra,
aquella nit em va oferir un vi.
érem, tots sols, ell i jo, a casa seua,
i va posar, al gramòfon, un disc.
vaig escoltar, per primera vegada,
un nom, sagrat per a sempre: Beethoven.
vaig escoltar la preparació
d´una alegria universal i plena,
parle de la novena simfonia,
em propose narrar un sentiment.
hi ha, proclamat, un dret universal:
el dret a l´alegria, l´alegria
molt combatuda pel tirà, i que cerca
amagatalls de lluminositat:
un cop de punys ho declarava, explícit,
anorreat, aquella nit de guerra,
en una casa del meu veinat,
arribava, després, la cançó de bressol:
preponderava, com un crit de guerra,
com l´estendart combatut per les botes,
la inicial claredat del dictamen:
el dret universal a l´alegria,
combatría llavors el poble tot
volent salvar el dret a l´alegria?
combatríen les gents del poble meu,
sense saber-ho, tan sols per Beethoven?
ara interrogue, i llavors ho sabía
una certesa indefinible i clara.
negra, la nit, per por dels bombardeigs,
un vendaval de claredat venía,
per a tothom, per a nosaltres sols,
intimitat universal, oíem
les passes breus vers l´alegría,
el cor dintre un puny,
i a l´hora justa arriba,
amb cauts tempteigs, la proclamació:
el bosc de veus que canta l´alegria.
aquella nit amarga de la guerra
