Una donzella de la Costa de Llevant,
a l’abrandar-se la llum clara en l’horitzó,
sentia en somnis les paraules de l’amant
que va deixar-la sola i trista en el dolor.
Ai ! on és el meu amor,
que no el tinc en la mirada?
Què n’ha fet del jurament
i l’encís de ses paraules?
Ai, amor, perquè has fugit de mi!
Confia en les paraules que jo dic,
li deia l’estimat encès d’amor,
el mon el veig amb tu molt més bonic,
molt més bonic,
et vull, aimada, vora el cor!
Escolta, bonica,
tu ets la donzelleta més amada.
Escolta, bonica,
tu no seràs de mi mai oblidada.
No oblidis tu,
no oblidis tu,
l’amor més constant.
No oblidis tu,
no oblidis tu,
l’amor pur i sant.
Llevantina! Llevantina!
Jo et seré sempre fidel
i als teus ulls veuràs un cel,
revivint el goig i la pau divina.
Llevantina creu en mi! …
La donzella enamorada
resta trista i tota sola,
perquè es veu abandonada.
de l’amant i es desconsola.
I vençuda d’enyorança,
per calmar el seu sofrir,
prefereix, sense esperança,
morir!
