Tantes paraules a cau d’orella,
tantes promeses a boca de canó,
tantes excuses intolerables,
tantes carícies que deixen cicatriu,
mai més, mai més, mai més.
Tantes mirades corprenedores,
tantes històries de prínceps destenyits,
tantes ferides en l’amor propi,
tantes tragèdies de portes cap a dins,
mai més, mai més, mai més.
Ja n’hi ha prou
d’agressions quotidianes
que resten impunes
de nou:
és vital esgarrar
el silenci
i guanyar la partida
al terror.
Tantes pregàries sense resposta,
tantes sentències que arriben massa tard,
tantes esqueles en els diaris,
tantes denúncies que són paper mullat,
mai més, mai més, mai més.
Tantes galtades imperdonables,
tantes baralles que se’n van de les mans,
tantes converses enverinades,
tantes mentides que no deixen senyal,
mai més, mai més, mai més.
Ja n’hi ha prou
d’agressions quotidianes
que resten impunes
de nou:
és vital esgarrar
el silenci
i guanyar la partida
al terror.
Tantes disputes acarnissades,
tantes distàncies que no s’han respectat,
tantes seqüeles irreversibles,
tantes disculpes camí de l’hospital
mai més, mai més, mai més.
