Perquè ara amb sento prou fotut,
prô més de béns que de salut,
i encara em queda facultat
de la que Déu m’ha atorgat,
car de ningú n’he manllevat,
faig testament i el faig estable
com a darrera voluntat,
sol, únic i irrevocable.
El deixo escrit en aquest any
mil quatre-cents seixanta-un
que nostre rei va fer obrir el pany
de la presó on era difunt.
Ara estic viu i fins la mort
li voldré retre gratitud;
després de tot, qui és estort
mai més no pot romandre mut.
Passats tants planys i marriments,
fatics i llàgrimes per dins,
després de danys i grans turments
pagats arreu per greus camins,
sofrença ha obert els meus sentits
tan afuats com els d’un tòtil
més que no pas tots els escrits
de l’Averrois sobre Aristòtil.
