Al mig de la plaça han posat la gàbia,
atrafegats hi passem pel costat
empassant-nos capcots la seva ràbia,
la fel i tot l’odi que ens han deixat.
M’angoixen els perquè de la mainada
resto mut davant la seva mirada,
el jovent de nou encén barricades
hi cremen barrots i togues arnades.
Des de la seva cel·la sento clar
tot l’amor per la casa del demà
on hi soplujarem l’anhel perdut
on tornarem a viure en plenitud.
Sento la fressa d’una nit tancada
sense rostre de lluna ni estelada,
els domassos parlen des dels balcons
d’homes i dones captius en presons.
Els seus ulls tenen la llum i el coratge
que ens esperona a seguir el ferm viatge,
estem cridats a rompre els vils esguards
de miserables i servils covards.
Des de la seva cel·la sento clar
tot l’amor per la casa del demà
on hi soplujarem l’anhel perdut
on tornarem a viure en plenitud.
