Sóc fill de l’Europa judeocristiana:
ser lliure l’espanta i venera qui mana.
Li dius “hedonisme” i fa cara de fàstic,
i sempre es rebolca en la culpa i el càstig.
Doncs bé, he decidit assumir-ne l’herència,
i he volgut portar-la fins a l’excel·lència.
Si hem vingut al món a plorar i a patir,
més val fer-ho bé. Fixeu-vos en mi:
Quan vaig al dentista, no vull anestèsia.
Si tinc records dolços, recorro a l’amnèsia.
Sempre que m’afaito, m’esforço a tallar-me.
Si em fa trempar l’Alba, m’ho faig amb la Carme.
M’encanta anar amb metro per ser rebregat
per gent que no es dutxa i fa olor de suat,
però prefereixo els trens de rodalies:
tot són accidents, i retards, i avaries.
Quan vaig a una mani, mai no arrenco a córrer,
no fos que em perdés algun cop de porra.
I us confesso que, des que tinc memòria,
quan sóc a l’Infern, em sento a la Glòria.
Quan em trobo bé, vaig de pet al metge.
Sóc col·leccionista de pedres al fetge.
Si tinc pòquer d’asos, les cartes amago.
M’ajupo sovint per fruir del lumbago.
Només bec alcohol per nodrir la cirrosi.
Només beso amb llengua la que té halitosi.
I em plau ser vassall d’un Estat que m’insulta,
em roba i maltracta, feixista i inculte.
No sé si m’estimo més uns mastegots
o una bona coça de dret als pebrots,
p’rò en tot cas, senyors, des que tinc memòria,
quan sóc a l’Infern, em sento a la Glòria.
P’rò ha desembarcat a la meva existència
la Glòria, una noia amb molta paciència.
que diu que m’estima, fa goig i és molt tendra,
i el meu món trontolla i es va tornant cendra.
No sé com ha anat… Allò que no hi penses
i de cop veus caure les teves defenses.
Voldria fugir-ne p’rò no en sóc capaç,
i em miro al mirall i em dic “P’rò què fas?”
La vull i l’odio, em repugna, m’agrada…
Em sembla que he fet una gran cagada.
I enmig de l’estiu i al cor de l’hivern
quan sóc amb la Glòria em sento a l’Infern!
