L’Eudald pardal
cantava enfilat al fanal
més alt
que hi ha a prop de la catedral
local
on l’escarbat professional,
amb gest glacial
alça el calze quan cal,
formal,
i enceta un merder conjugal
legal,
i fa un sermó dominical
banal,
i tanca el negríssim portal
al piular del pardal.
Canta, canta l’Eudald
fent el seu recital.
Canta, canta el pardal
melodies d’un ral.
Canta l’Eudald pardal
les cançons del raval
on malgrat tant d’asfalt
ha florit un fanal.
La cançó del pardal
no la veus al missal.
L’Eudald pardal,
cantant amb posat fraternal
fa el salt
a més d’un cervell doctrinal,
feudal,
que me’l tracta d’antisocial
i d’immoral,
marginal
i anormal.
Total,
per no cantar l’himne reial,
cagar al
gloriós estendard estatal
trivial,
i fer un refilet informal
just en ple tribunal.
Canta, canta l’Eudald
La cançó del pardal
esvalota el corral.
L’Eudald pardal
ens fa oblidar el mal de queixal.
Normal,
si ens dóna també el pa i la sal.
L’Eudald
té un públic incondicional
sense ni un ral
però és igual
car l’Eudald
pardal
no canta pel senyor fiscal
ni fa el
seu xou per a aquell qui és com cal.
És pel
vailet obstinat, que l’Eudald
munta el seu carnaval.
Canta, canta l’Eudald
