Comptes els minuts que et queden prop de mi.
Tens pressa i no vols cagar-la.
Cuides les paraules que em vas a dir.
Tu sempre respectes la calma.
Penses en fugir quan ets tan prop de mi
però acabes fent una pausa que convida a quedar-te,
a deixar-te que passe.
Sento com respires i vols controlar
el ritme d’un cor que batega.
Tornen les històries que al dematí
necessites de nou una treva.
La curiositat s’apodera de tu,
em mires i ja res et frena,
i si ve la tempesta…
i s’apaga l’espelma?
Què fem tu i jo
si el rellotge s’ha apagat
i ja no queda temps.
I què fem tu i jo,
si la vida ens ha donat
menys del que mereixem.
Què fem tu i jo
si de sobte les paraules
ja no diuen res,
què fem tu i jo?
Què fem tu i jo?
Comptes els minuts que et queden prop de mi
No comprens massa bé el que ens passa
Dic tantes vegades: som tant diferents”,
però en el fons saps que això a mi m’agrada.
La curiositat d’un bon pressentiment,
de saber on ens porta la onada.
I si arriba el trenc d’alba,
marxaràs cap a casa?
Què fem tu i jo?
Si el rellotge s’ha apagat
i ja no queda temps?
Què fem tu i jo?
Si la vida ens ha donat
menys del que mereixem?
