Com grans de sorra al peu de muntanyes
que l’aigua besa lliscant riu avall
sembleu sortides de les seves entranyes
per a fer del cel vostre bell mirall.
Una gorja imposant, tota bellesa,
fa veure més alt el blau celatge,
amb pics com gegants, plens de bravesa,
que en fan d’ella un racó salvatge.
Quan la nit es fon i neix el nou dia
l’esperit es corprèn amb sa magestat,
l’ànima sembla fugir del cos voldria
i volar a l’entorn d’aquella immensitat.
I tocar les puntes de ses muntanyes,
tocar-les tal i com ho fan les aus,
romandre dalt d’elles, alteroses cabanyes
que més que cabanyes li semblen palaus.
Uns palaus orfes de festes mundanes
sense hipocresies ni frec amb malvats,
on les persones es sentin més germanes
lluny dels mals aires de moltes ciutats.
En aquests grans de sorra vora les muntanyes,
que l’aigua besa lliscant riu avall
no hi trobaran encís els eixuts d’entranyes,
que ho són per no tenir el cel per mirall.
Sortosos som els qui a plena natura
sabem trobar-hi el conhort;
som d’aquells qui amb passa segura
d’arreu de natura en fem calmós port.
