Leonor Rogers

El passadís és fosc
tota la casa és fosca
i en passar per la paret la mà per a trobar el camí
la base del peu em topa obstacles
tort i dret mirant l’entorn d’allò que sé i no veig
circulo fins la cuina faig marrada
agafo llum de fora del safareig
i vaig corrent d’instint
la balconada se m’obre
i si em giro cap enrere
el pis en blanc i negre
és decorat d’un film
a mitja llum
i com si reixes
barrots de la barana projectats
els llibres presonats
la calaixera
l’ombra d’unes branques
l’ombra d’un gat
i una figura d’home
treu fumera
potser era jo el què hi era i no hi era
silueta dibuixada en el ventall de la dama d’honor
la que es casava li deia:
“Ai! Quin ventall més maco, Leonor”!
“Me’l varen regalar -s’enrojolava- quan vaig fer la primera comunió”
i jo ara em caso nena qui ho diria
no ho he passat encara coll avall
una es ventava i l’altra amorosia els ulls
pensant la nit al capdavall
quan sol amb ell
per fi, per fi, perdria la marca immaculada
i el carall del seu promès
avui seria el dia, avui seria el dia.