El rei Pere, que és catòlic
té muller, té muller.
Té muller, més no vol.
De pensar-hi li’n ve un còlic.
Ja voldria prendre’n dol.
Na Maria, que és senyora
de Montpelier,
del marit prou que s’enyora …!
Ai, res a fer!
La ciutat, en pes, reclama:
“Un hereu !, un hereu!
Un hereu, si us plau, senyor!
Però del rei manté la flama
un amor de trascantó.
Una dama molt coqueta,
just a Saó,
li fa perdre la xaveta.
El té liró.
Un peix-gros brinda el projecte
de fer creure al rei galant
que la dama res no objecta
a donar-li drets d’amant.
Però discreta que és de mena
no vol mosques
i així vol entrar en escena
a les fosques.
El monarca, a les palpentes
cull per fi el fruit prohibit.
Vinga jocs, pessics i empentes!
Quin record, aquesta nit!
De matí el rei mira el rostre
que reposa:
“Valga’m Déu i Senyor nostre !
Si és ma esposa!
Tot seguit demana comptes
udolant !, udolant!,
Udolant i fet un boig:
“Què m’heu dut, barruts, en comptes
del caprici que em fa goig?”
El peix-gros que és responsable
Li canta clar:
“Ens calia un gran miracle…
i ja està”.
“Així sigui!“, diu en Pere,
“Prou he fet!, prou he fet!
Prou he fet el que cal fer“
Passa el temps, Maria espera.
Venç el terme i tot va bé.
Perquè passin a la història
tants afanys neix en Jaume,
que ens duu glòria …
i per molts anys!
Per molts anys! Per molts anys!
