En un prat, gemat arreu,
l’arbre hi ha de l’Esperança;
amb la mà ningú no l’heu;
ell no mai es desatansa.
De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa;
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
Sols de veure’l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
Canta l’arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.
