Avança cegament, deserta,
ocupant una part del silenci;
va vestida com totes
i porta el taüt sota una cella.
No ho sabia encara.
Té l’axil·la vacant i la falda inhàbil,
i porta el taüt
-ho podeu veure- amagat entre les celles.
Quan arriba davant la porta
somriu
i llença el taüt al munt dels taüts,
on hi ha una antiga espelma acomplint-se.
La vídua es posa
aleshores
un cor postís
i declama allò de “Jo sé que sou pro on sou etcètera”,
mentre colpeja la porta tancada.
Hi colpeja,
frenètica,
amb els punys,
frenètica,
amb les dents, amb els punys,
amb els punys, amb les dents
colpeja la porta
fins a trencar-se la falangeta del dit gros de la mà esquerra,
i repeteix:
“On? On sou? On sou?”
El taüt es desproporciona,
i la dona es distreu comprovant-ho.
Després hi torna:
“Per què? Per què? Per què?”
Ella era jove fa una estona:
tenia càntirs i merles i prodigis
i aposentava pau als seus genolls.
Aquell home la tocava
i una cendra infinita revenia
als ulls del veïnat,
i el món era en ordre,
i l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia.
“Per què? Per què? Per què?”
La porta segueix
absorta com una sandàlia ferida.
La colpeja,
frenètica,
i torna a cridar:
“Per què? Per què? Per què?”
I la porta calla:
les portes sempre callen.
Llavors la vídua opta per desdoblar-se
la llengua i repeteix:
“Per sou? On què? Què per? Sou on?
Què on? Sou per? Per on? Què sou?”,
alhora que reclina el seu nom sobre les pedres.
Però
no res.
De seguida
canta:
“Per què? Per què? Per què?”,
i es trenca una altra falangeta del mateix dit
de la
mateixa mà.
A poc a poc
(o bé, de mica en mica)
s’oblida del taüt
i del seu propi cos extret de llit,
ja sense destí ni cofí.
Crida per cridar,
i colpeja perquè el puny,
les dents,
la memòria,
s’hi han avesat.
Passa pel seu costat un altre home
i la pessiga.
Ella prou voldria seguir-lo, però plora.
“On sou? Per què?”
Es trenca la quarta falangeta del dit gros de la
mà esquerra.
“Per”
col-
“què?”
pe-
“Per”
ja
“què?”
fre-
“Per”
nè-
“què?”
ti-
“Per”
ca
“què?”
Al final algú entreobre la porta
i diu:
“Vagi amb compte, senyora,
que pot trencar-se la falangeta del dit gros de la
mà esquerra”,
i torna a tancar.
La vídua
mira el taüt,
que ja no hi és:
es gira,
i camina cap a casa
a fer punt-de-ganxo.
