Quan el nou dia va començar
un voltor volava per la immensitat.
El caos, el llibre va tancar;
les portes obrien el que havien ocultat
quan la veu de la muntanya
tots els panys va trencar.
El roser, que un dia es va adormir
fins que vingués l’Àngel de la Destrucció,
ara, tot ple de flors, va sentir
el poema que obria l’horitzó.
I les valls sense roderes,
sota el cel van sorgir.
I quan el nou sol va il·luminar,
no es veien camins dins de la immensitat,
ni el temps era ahir o demà;
l’aire era tan pur que es podia tocar.
I els grans magnats de la terra,
la terra els enterrà.
Vora un gran turó em vaig trobar
a l’antic poblat dels cors desemparats.
“Diga’m, per què em vas abandonar,
sense rumb, pels set mons desolats?”
Era el cant que al vent llançava,
i es tornà un huracà.
El silenci a mi es va atansar
i em donà un llibre escrit pels cors trencats,
que era com la nit sense demà
on els somnis, com soldats enamorats,
fan nit junts a dins del caos
per tornar a lluitar.
Llavors l’aire es va perfumar,
i una gran tempesta d’àngels va esclatar.
Un genet em va vindre a buscar,
“jo et treuré dels ulls el que ara ha d’arribar;
diré als rius que et portin noves
del que vas somiar.”
Quan marxavem, un llop udolà.
Restes de dragons sobre uns camps cremats,
sols eren records per oblidar,
com l’asfalt i l’or, que van ser enterrats
per l’incendi d’una guerra
que la pau va guanyar.
Quan el nou dia va començar
un voltor volava per la immensitat.
El caos, el llibre va tancar;
les portes obrien el que havien ocultat
quan la veu de la muntanya
tots els panys va trencar.
