Al capvespre, els pardals s’ensopeixen,
les ombres s’engreixen,
la llum alça el vol.
Al capvespre, el vent fred i xerraire
ens porta per l’aire
cançons de bressol.
I el sol, roig de vergonya,
quan surt l’estimada
tan blanca i cofada
corrents fot el camp
i, amagant-se, l’espia
fins que es fa de dia
un xic trist i amb el cor bategant.
I al capvespre…
I la lluna, asseguda en
una xemeneia,
recorda quan jeia a
pujols airejats.
I per tal d’animar-se,
i per tal d’engrescar-se,
fa petar la xerrada amb els gats.
I al capvespre…
I una rata pinyada
de sobte espavila els
fanals de la vila,
que piquen l’ullet
a estimats i estimades
amb les mans lligades
per somnis, tendresa i follets.
I al capvespre…
I la sopa, a les taules,
fumeja i espera
que alguna cullera
li burxi el melic.
L’avi explica rondalles,
el quisso badalla
i la son treu el nas fent pessics.
I al capvespre…
