Neix al punt més baix d’un lloc fet geometria
quan la noto brollar em sento mariner
Enmig dels peixos folls, és música marina
és primavera, és la tardor i és l’hivern.
L’estiu, ses flors mullades, l’èxtasi del ritme
en braços de follia atrapen els amants
hom diria que a l’amor no li calen rimes
hom diria que als llavis no els calen infants.
Amb vestit o amb parracs les fonts sempre brollen
les que són tancades, les que ningú ha begut
la llenceria marca el secret de les noies
quan veig aquestes marques penso que ha plogut.
I tant me fa qui siguis, et veig amb ma veu trista
microsolca’t si vols i jo no en sabré res
degota al teu fonògraf ma veu imprevista
la meva música et sorprèn, la sents? Gaudeix!
Veig la teva duna i sento que m’ensorra
amb aquest balandreig del teu mar que se’n va
que se’n va i que retorna a una nova memòria
la teva font, ho saps, no es pot imaginar.
I fas de ma boca un còmplice estuari
i els teus petons mullats, pel teu cigne servits,
no es giraran mai perquè la terra els empassi
la teva font s’ha perdut al fons del meu pit.
La teva font – l’he beguda
