Era que n’era ja fa vuit centúries,
era que n’era el vell Pirineu;
era que n’era quan no era frontera:
les dues bandes eren un sol feu.
Si el riu Noguera se’n va per Alòs
tot joguinós fins que arriba a Tortosa,
el riu Garona se’n va per Aran
tot rondinant fins que arriba a Tolosa.
És el Pirineu que aglutina els homes
des de l’Atlàntic al Mediterrà,
i des de |’Ebre s’estén fins al Roine:
un sol país catalano-occità.
On Barcelona i Tolosa es disputen
quina és la seu per un únic senyor;
ambdues parlen la mateixa llengua,
que n’és la llengua dels trobadors.
És quan la història parlant-nos dels càtars
s’omple d’esglai i vergonya roent:
Roma i París van fer el gran genocidi
d’anihilar tot un poble innocent.
Deixa les llàgrimes, que ara no és |’hora;
ja tindràs temps, impotent, de plorar;
deixa les llàgrimes, que ara no és |’hora,
deixa que els ulls hi vegin ben clar.
