La terapia

Bé, no se que fer amb la meva puta vida però se molt bé que el rap m’ajuda a tancar les ferides, sento que em crida una melodia decidida que desinhibida espera la rima prohibida. Jo, sóc un addicte, un reu escriba en una cripta convicte, escric el que la consciència em dicta. El tic-tac estricte, seguirà invicte però, jo sempre vaig contra corrent, és el meu delicte. El Veredicte és que sóc un yonki del rap com més bona és la meva merda, més em puja al cap… M’injecto ritmes per la vena i quedo en bàbia nena. O trec la ràbia acumulada, o el cos se’m cangrena és com si estigués en una gàbia, una trampa mortal esclau d’aquest bloc d’espiral… respiro i medito… m’inspiro, escric, saturo el full i sento que levito… In situ controla si m’automedico… vull dosis de beats, David, la vitamina que necessito Sí o sí! parlo de simbiosi amb el micro, amic romanticon, tu pots entendre el que t’explico. Són 5 anys i pico enamorat del bombo clap al principi m’amagava com un fumador de crack quan estàs pillat costa molt desintoxicar-te i tinc el Singu de camell que és sinònim de rap a la carta.