Sóc d’un país diferent del vostre, d’un altre barri, d’una altra soledat.
Avui, m’invento dreceres. Ja no sóc dels vostres. Espero mutants.
Biològicament, m’arranjo amb la idea que em faig de la biologia:
pixo, ejaculo, ploro.
És de primeríssima necessitat que fabriquem les nostres idees
com si es tractés d’objectes manufacturats.
Estic disposat a proveir-vos dels motllos. Però…
La soledat…
Els motllos són d’una textura nova, us ho adverteixo.
Han estat colats demà al matí.
Si no teniu, des d’avui mateix, el sentiment relatiu de la vostra durada,
és inútil transmetre-us, és inútil que mireu al davant,
car davant és darrere, la nit és el dia. I…
La soledat…
És de primeríssima necessitat que les bugaderies automàtiques,
a les cantonades dels carrers, siguin tan impertorbables com els semàfors vermells o verds.
La bòfia del detergent us indicarà el compartiment on podeu rentar el que creieu que és la vostra consciència i que no és res més que una dependència de l’ordinador neuròfil que us serveix de cervell. I tanmateix…
La soledat…
La desesperació és una forma superior de la crítica.
Per ara, l’anomenarem “felicitat”, atès que els mots que feu servir no són “els mots”, sinó una mena de conducte per mitjà del qual els analfabets es tranquil·litzen la consciència. Però…
La soledat…
Del Codi Civil, en parlarem més tard. Per ara, voldria codificar allò incodificable. Voldria mesurar les vostres preteses democràcies.
Voldria inserir-me dins el buit absolut i esdevenir el no-dit, el no-advingut, el no-verge per manca de lucidesa.
La lucidesa em penja dins dels calçotets!
Dels calçotets!
