Temps era temps, aquest jardí ufanós
era un fangar pudent i fastigós
ple de barraques i d’escombraries,
rates i polls, i mosquits i escarbats,
i els rars humans que hi vivien colgats
eren la crème de la crème d’aquells dies.
Eren la crème, la més selecta elit
dels marginats, dels fills bords de la nit,
coberts de sarna i de suc de paparra:
vells embriacs i captaires nafrats
i també un cert musicastre afamat,
un nàufrag agafat a una guitarra
Adoptada per ‘quell món entendrit,
una brillant fada havia florit
al bell mig de tota aquella baixesa.
Com van trobar-la al costat d’un bassiol,
abandonada en un luxós bressol,
per si de cas tots li deien “princesa”.
Però un bon vespre de maig, sense embuts,
ella que seu als genolls tan ossuts
del musicastre i, lluint dues roses
a les galtones, sospira: “Potser:
saps que t’estimo, i si vols em pots fer
un petó als llavis i també altres coses.”
“No te m’embalis, princesa, si et plau,
no sóc cap sàtir ni sóc cap babau:
tu tens tretze anys, jo en tinc trenta ja a taula.
Gran diferència! I em fóra penós
dormir al terra humit d’un trist calabós!”
“Però jo mai no diré una paraula!”
“Prou d’insistir” –va dir ell, empipat-
“No ets el meu tipus, i estic captivat
per una dona com cal, no una menuda”
Llavors, Princesa va marxar plorant,
desconsolada pel menyspreu sagnant
amb què la seva ofrena fou rebuda.
No hi va haver, doncs, perversió de menors…
El musicastre, al matí, tocà el dos
dins la carreta d’un pobre drapaire
sense dir adéu a ningú, i en tornar
vint anys més tard a passar per allà
sent que aquell jorn no la va encertar gaire.
