La poesia ha d’ésser com una pala lluent
i gastada de tant descarregar el carro de les mentides,
i l’ha de manejar el poeta.
Com un ribot de fuster aplanant els nusos
de l’estúpida passarel·la de la vida,
i l’ha de manejar el poeta.
Com una llima que llimi les cadenes de la inconsciència
i l’ha de manejar el poeta.
Com el vi, poderós reconstituent, que despulla la persona
fent-la cantar a qualsevol hora,
i l’ha de beure el poeta.
Com el llit, testimoni del veritable i únic amor,
i hi ha de jeure el poeta.
S’ha d’oblidar de la naturalesa, engany fabricat
que està a l’abast de tothom,
i ho ha d’oblidar el poeta.
La poesia ha de sortir al carrer
i agafar el tramvia amb cara de son,
i ha de badallar el poeta.
La poesia convertida en lletra d’impremta
es fa vella massa d’hora,
i l’ha de llegir el poeta.
Ha de sortir dels llibres
i fer niu en l’orella de la gent,
i l’ha de alimentar el poeta.
La poesia no ha tenir por de l’aspre ni de l’amarg,
ha d’ésser valent el poeta.
La poesia ha de recordar l’ahir,
cantar avui pensant en el demà,
ha d’ésser conscient el poeta.
La poesia no s’ha de deixar llepar,
simplement empènyer pel diner,
ha d’ésser honrat el poeta.
La poesia no s’ha de deixar emmascarar per cap fang
que no sigui el que no embruta,
ha d’ésser net el poeta.
La poesia ha…
La poesia és…
La poesia vols…
Ha d’ésser poeta el poeta.
