Dona’m aire, del teu aire, et respiro a tu.
Cada branca, tota onada em porta a tu.
I no et sabem cuidar,
no vull ser més humà.
Quan deixa la nimfa i fa batre les ales, toca el cel.
Vull ser una papallona i escapar de la persona que et fa mal.
Ella busca una sortida que l’ompli de vida, i regalar-ho tot.
Viu entre la nit i el dia, plora la ironia d’haver de salvar el món.
Dissenya un somni com si fos l’arquitecte quan el vent bufa de nord.
Però el que ella no sap, que això d’estimar ningú no ha ensenyat.
Fem com una papallona i escapem de la persona que fa mal.
Ella busca una sortida que l’ompli de vida, i regalar-ho tot.
Viu entre la nit i el dia, plora i la ironia d’haver de salvar el món.
oooohhh
I quan el vent de la ciutat es fa més fort, l’envolta la foscor i ja no sent les ales.
I quan el vent de la ciutat bufa més fort, fa tremolar-ho tot, i ja no vola lliure.
I quan el vent de la ciutat es fa més fort, i crema el seu somni, perd la seva màgia.
I quan el vent de la ciutat bufa més fort, li roben l’aire i perd l’última lluita.
I quan el vent de la ciutat es fa més fort, li arrenca l’esperança i cau.
