Una cançoneta vos vull cantar jo
d’una minyoneta que és del Rosselló.
Ai, amor primera, te’n portes la flor,
te’n portes la palma de tot Rosselló.
Ella cuina i pasta, fa bugada i tot
i ella la’n rentava en un riu molt gros.
Ella l’esclaria en un despaiós,
ella l’estenia en un jardí de flors.
I ella la’n plegava en una capsa d’or c
ada plec que feia, un sospir o dos.
Què sospires, filla, què sospires tu?
Bé ho sabeu prou, mare, bé ho sabeu prou, vós.
Que n’era promesa amb un xicot ros,
que n’era promesa amb un xicot ros.
