La marea m’inunda el cor
que em batega com un signe
em moro amarat de records
del meu infant i del meu cigne
un vaixell, depenent del vent
s’acosta al port on venen peixos
a plorar pel meu firmament
anys-llum de tendresa i els deixo
jo sóc el fantasma del Nord
aquell que ve quan ve la vida
a llençar-te broma en petons
i a endur-se-te’n entre rimes
com al juliol el vell tremall
on lluïa el llop que es va perdre
aquell que jo veia brillar
als dits de sorra de la terra
Recordes aquell bou de mar
que alliberàrem de paraula
i que crida mentre se’n va
cap al desert d’arena i algues
n’estic segur la vida hi és
amb els pulmons de franel·la
quan plora llàgrimes de temps
el fred grisenc que ara ens rosega
recordo tardes allà baix
i els esprints guanyats a l’escuma
aquesta bava de cavalls
arran de rocs sota la lluna
oh àngel de plaers antics
oh remor d’altres costums
des de llavors el meu desig
és un plany de ma solitud
I el diable de càlides nits
amb pal·lideses que supuren
l’esqual que entra al paradís
en el mitjà mullat d’escuma
torna noia verda dels fiords
torna violí de violinades
en el port fanfarren els corns
pel retorn dels meus camarades
oh perfum rar dels aiguamolls
al pebre foc de les estries
geometritzant ple d’amor
l’ànima dins de ta ferida
en el desordre del teu cul
entre llençols de teixits fins
jo hi veia un vitrall de llum
tu noia verda el meu esplín
I les petxines figurants
sota els matins trencats i líquids
toquen les castanyoles tant
que fan d’Espanya un país lívid
déus del granit tingueu pietat
de llur vocació de fer veure
quan el coltell vol penetrar
els seus rostres de castanyeta
i jo veia el que hom pressent
quan es pressent l’entremirada
entre persianes on s’estén
la sang amb glòbuls disfressant-se
de matemàtica blau fosc
damunt el mar que mai descansa
i d’on em puja a poc a poc
aquesta memòria estelada
Una remor que ve d’allà
de l’arc company on jo m’encego
aquestes mans que em fan vibrar
i que ruminen els meus ecos
una remor que em persegueix
com a un captaire l’anatema
com l’ombra que perd el seu temps
dibuixant el meu teorema
sota el maquillatge rogenc
percudeix com una porta
aquesta remor que va dempeus
pels carrers amb músiques mortes
s’ha acabat el mar s’ha acabat
a la platja la sorra brilla
com bens que busquen l’infinit
quan la mar pastora em crida
