La matança

Jo em deg a ella igual quan és cruel i poca solta.
No se si em fa més mal quan m’agafa fort o quan em solta
Som humans i prou iniciant de nou a cada volta.
El que pogués passar i el que no, ja no importa.
Camino per canals borrosos inventant la meva història.
De tant en tant em topo amb tu.
De normal només boira i la veu de dins,
que sempre m’agafa del braç.
I la veu de dins que em diu que la vagi a buscar.
És difícil pujar a un tren quan aquest va a tota marxa.
Esperaré a que se n’aturi un, m’és igual si això mai passa.
Tampoc tinc on anar. Enlloc podré sentir-me a casa.
Aquí no hi cap ningú a menys que arrenqui l’espasa.
Però la veu de dins que sempre m’agafa del braç,
la veu de dins em diu que la vagi a buscar.
“Vine’m a buscar. Vine’m a buscar.
Vine’m a buscar. També t’esperaré demà.”
Jo em deg a ella igual quan es cruel i poca solta.
No se si em fa més mal quan m’agafa fort o quan em solta.
Ara soc més valent perquè no tinc esperança.
Ara se que he de tirar endavant i aturar la matança.
Se que he de tirar endavant i aturar la matança.
“Vine’m a buscar.”