No t’ho creguis, tu no t’ho creguis,
si ells t’ofereixen un brindis millor tu no beguis.
No t’ho beguis, tu no t’ho beguis,
si l’aigua és de la seva font vigila no t’ofeguis.
La font de la riquesa, la set de la pobresa,
de la font en fan la fortalesa, l’escala de duresa,
protegint l’aixeta, tacada la seva mà dreta,
cada cop la pica més estreta, i l’aigua menys neta.
Han imposat el seu cicle, i ara plouen conflictes,
l’anhel de l’addicte repartint el fascicle.
Enverinant els articles, no pots parlar de delicte
si no acates el que un jurat dicta, el seu veredicte.
Assenyalant l’exèrcit, curtides com un gangsta,
fet de sang el seu èxit, són les mans de la casta.
Et parlaran del seu mèrit, quan ells ja van néixer a l’elit,
no els cal el teu crèdit, són fets d’una altra pasta.
Van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo,
Perquè van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo, no.
No t’ho creguis, tu no t’ho creguis,
si ells t’ofereixen un brindis millor tu no beguis.
No t’ho beguis, tu no t’ho beguis,
si l’aigua és de la seva font vigila no t’ofeguis.
Estructural la violència, individual l’anestèsia,
mai tanta, la diferència, en una única espècie.
Parlo de dues cares, d’una sola moneda,
parlo de dues facetes, i una sola aparença.
La cara del rei, la creu de l’església, en una la llei, l’altre la creença,
una que dicta sentència, i l’altre demanant clemència.
Feta la llei, feta la banca, la seva norma, la teva trampa,
per fora una fina estampa, per dins podrida la branca.
Apoderant-se del karma, des del nord de la terra,
el diner la seva arma per fer més fort l’estat de guerra.
Volen la terra privada i priven de terra la mare,
exalcen la seva bandera sempre darrere la seva armada.
Van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo,
Perquè van amb corbata, ells no s’embruten,
no presumeixen, discrets ells dissimulen,
mentre mouen la plata, el gran xanxullo.
Els que més maten no trepitgen el trullo, no.
