Ja no pot més
fa tants anys que ni recorda
si algun dia va ser forta
o que tot li somrigués.
Ja no sent res
la pell la té tan curtida
veient com passa la vida
feta sols per als demés.
Des dels dotze anys
costa amunt lluitant ben sola
de minyona o camperola
esquivant sempre els paranys.
Amb un bon jan
li van dir que es casaria
va ser tot una mentida
cada cop més i més gran.
Alça la vista
no veu l’horitzó
portes tancades i encara el dolor
de sentir-se sola i esclava
d’un destí que l’ha ignorada.
La dona del fons del pou…
A poc a poc
a pas lent però decidida
només veu una sortida
la que no porta a cap lloc.
Ja n’és al tros
n’ha collit unes roselles
les que li han semblat més belles
vetllaran el seu repòs.
Obre els seus ulls en el darrer moment
veu des del fons aquell cel resplendent
la llum que mai se la mirava
l’acarona i l’acompanya.
La dona del fons del pou…
