Febrer m’ha duit la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, en el cor, m’hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera.
Que exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís
tenc por que es cremi dins de la foguera
(no puc desfer-me del seu encís).
No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.
Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells en la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar si torna el dolorós amor.
Cantar si torna el dolorós amor
i néixer un poc més en l’intent
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.
Volar amb el vent i les noves llavors,
qui sap on el vent ens portarà
a dins el cor d’una terra antiga
o creixeré al fons de la mar.
