La cuca de llum
als vespres presum
del seu fanalet.
Si al sol va a ponent
el fanal encén
al cor d’un blauet.
Li diu un amic:
-Quin ull més bonic,
quina claror fa!
I ella sent orgull
de tenir aquell ull
tan menut i clar;
Així que la nit
s’enfonsa en l’oblit
deixant pas al sol.
L’apaga altre cop
com si fos un foc
que a penes li dol.
Qui li surt al pas
no li’n fa cap cas
sense l’ull encès.
