Hi ha una història molt antiga,
nens i nenes de la sala,
que ens parla d’una formiga
i també d’una cigala.
Feinejant pel mig del bosc
sent un càntic la formiga,
que li fa perdre l’oremus
i les potes li fan figa.
– Què és aquest cant misteriós
que a mi tota m’atabala ?
Formigueta, formigueta,
n’és el cant de la cigala.
La formiga tafanera,
alçant els ulls un moment,
veu penjada d’una branca
una bestiassa imponent,
i la crida amorosa:
– cigaló, bon cigaló,
vulgues fer-me companyia
quan arribi la tardor.
La cigala juganera
canta a l’estiu, canta a l’estiu,
tot fent la viu-viu.
La cigala juganera,
i és que a l’estiu, i és que a l’estiu
tota cuca viu.
I a la pobra formigueta
voleu saber que li passà ?
Si !
Que aquella bèstia dolenta
li va donar carbassa. Oh !
Nens i nenes, vet-aquí,
que quan va acabar l’estiu,
la formiga descansava
calenteta dintre el niu
i al defora la cigala
s’estava pelant de fred,
pansideta i arrugada
i amb el cap arronsadet.
I allà es va quedar, pobreta,
ben freda i encarcarada,
per culpa del seu mal cap,
com cigala congelada.
Prou és bona la formiga,
nens i nenes de la sala,
però a la vida, quasi sempre,
és més útil la cigala.
La cigala juganera
canta a l’estiu, canta a l’estiu
tot fent la viu-viu.
La cigala juganera
i és que a l’estiu, i és que a l’estiu
tota cuca viu.
