Em ve a la memòria
“La catedral”
una botiga de discos bona
i el gran Michel, de blues en sabia tant.
Ara són espectres
que floten quietament
hi havia estripat tantes hores
ho recordo vagament.
Recordo els punts d’escolta,
parlar dels “Who” apassionadament,
i les caixes prohibitives
amb les que mai em vaig poder fer
Era on comprava els discos
el meu refugi, quan no estava bé,
m’hi deixava la butxaca
feliç, escoltant els Déus.
La Catedral ara és un “starbucks”
d’en Michel no en sé res,
els melòmans són internautes
i els discos van quasi a pes.
Era on comprava els discos
el meu refugi, quan no estava bé,
m’hi deixava la butxaca
feliç, escoltant els Déus.
Voldria tirar enrere,
fer una incisió en el temps,
entrar a la Catedral, hivernar,
I dir-vos adéu: adéu canalles, adéu!
