Quan ve l’Aina
s’empolaina l’eina
i li fa la feina
prò no brilla gaire.
Cantarem la cançó més banal
si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina,
no en som capaços.
Són les cinc i la llum ja declina.
No en som capaços.
A pleret el bell somni a pleret.
Ara no gaire.
A l’hivern amb el vent fa més fred.
Ara no gaire.
Compta els llums que la nit ja s’acaba
i no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava
i no hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí
i això s’acaba.
És avui que demà serà ahir
i això s’acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina.
Si t’enfades l’amor s’embolica,
ai, Josefina.
Si són brunes, si són rosses,
si són menta, si són fel,
afalacs, llamins i cóces,
terra humida, llum d’estel.
Si és el cel, o l’infern amb les cadenes,
si és la vida o el morir,
l’amor ens omple les venes
com un porronet de vi.
Ai, lascívia famolenca,
no tens perdó de déu.
Els amors donen empentes
als amors, es tiren boles de neu.
