Al nostre cel hi ha hagut molts núvols.
Tants anys d’amor fan un empatx.
Sovint jo feia les maletes.
Sovint tu deies: “Prou; me’n vaig!”
I en aquest pis que sembla mort
ja cada moble és un record.
L’antiga llum, una ombra trista.
I ja res no s’assembla a res
quan tu has perdut el gust del bes
i jo el desig de la conquesta…
Amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor,
des del matí naixent fins al ponent,
t’estimo encara, ho saps, t’estimo.
Tu saps quins són els meus defectes
i jo conec les teves dents.
Tu em retenies dins cent trompes
i jo et perdia cent moments.
Jo vaig tenir d’altres amants.
Em feia por arribar al descans.
Em cal sentir sempre un impuls.
I finalment, i finalment,
vàrem tenir prou de talent
per fer-nos vells sense ser adults.
El pas del temps la fúria escampa
i tot té un aire molt més suau,
i per als amants la pitjor trampa
no és pas que puguin viure en pau.
És cert que ja no et veig sofrir
i jo no ploro com ahir,
i el vell misteri és mort en terra.
Però podem seguir el sol
i imaginar, com un consol,
que no ha acabat la tendra guerra…

Published On: 10/01/2024 / Categories: Cançons, Cançons Catalanes /