Ha arribat potser el moment
d’escampar la boira al vent.
El temps ha passat,
cal fer el comiat
i baixar del tren.
Cal deixar ja les cançons
al calaix de doble fons:
han de descansar,
demà han de tornar
a córrer pel món.
A la fresca matinada,
les cançons es rentaran
les lleganyes amb rosada
i faran camí xiulant.
Com que tenen força vista,
si els bemolls els fan molt mal,
amb trempera autostopista
pujaran dalt d’un pardal
i, després del seu viatge,
tornaran cap al garatge
que és el meu pobre instrument
i m’explicaran històries,
solfejant tranquil.lament.
Però ha arribat potser el moment
d’escampar la boira al vent…
Després de la migdiada,
si sant Pere fa bondat,
les cançons faran estada
pels carrers de la ciutat.
Aniran fent cantonades
amb un aire prou gandul,
i a les noies més tibades
les pessigaran al cul.
I sabran fer pam-i-pipa
als ganàpies i als guripes
i als bandarres importants,
tot donant la mà als poetes,
tot donant la mà als infants.
Però arribat potser el moment
d’escampar la boira al vent…
