La lluna canta sense veu, serena
Al fons del cel que inunda de claror,
per a poder sentir ai!, la cançó,
surt al balcó la rossa Magdalena.
Els braços bruns em tornes d’assutzena
i em teixeixes d’argent tot el gipó,
oh tu que em fas més blanca que no so,
lluna florida dalt de la carena.
Canta la noia sola al seu balcó,
canta als meus ulls més verds que l’ametlló
i canta la cançó de Magdalena,
la dels cabells daurats sobre l’esquena,
la que somia somnis a balquena,
sola com una estrella al seu balcó.
La lluna canta sense veu, serena…
