Jo recordo en tu, Rosa,
la cara d’ella, lleu,
sense vel, sense nosa;
el seu hort a l’ombriu
on la lluna reposa;
la fragància suau
de poncella desclosa.
Les tendres primaveres són fugaces:
temps ha van deixar nua els verderols,
i sense cants, la branca tardorenca,
tremolosa tan sols.
I recordo en tu, rosa,
la cara d’ella, lleu,
sense vel, sense nosa…
Escuro fins al fons la meva copa,
mirant la nit d’estrelles titil·lants;
l’arena del desert esborra els rastres
que han deixat els amants.
I recordo en tu, rosa,
el seu hort a l’ombriu
on la lluna reposa…
Només dura un sospir la nostra vida:
com si un caçador etern la perseguís,
els dies, com les llebres, són escàpols
per un mític pendís.
I recordo en tu, rosa,
la fragància suau
de poncella desclosa…
Però, tot paladejant la malvasia,
m’arriba el refilet d’un verderol
i observo extasiat com s’esbadella
una rosa a l’erol…
I recordo en tu, rosa,
la cara d’ella, lleu,
sense vel, sense nosa;
el seu hort a l’ombriu
on la lluna reposa;
la fragància suau
de poncella desclosa…
