Una nit, lluny de mi, la pensà
el poeta més vell, barbablanc.
A Ripoll, amb muntanyes i el riu.
Un poeta feixuc de tants temps, tants enyors.
I escolteu, no el conec, però el tinc encisat.
Soc bruixa? Soc fada? Qui sap.
I els amics que me’n parlen m’han dit
que el poeta cercava a Ripoll una veu
que ell sentia. I fugí, capturat pel desig
a enyorar-la a ciutat.
I m’han dit que va fer un senyal amb la mà:
un ocell presoner, una ala d’argila
—una mà, només una mà.
Jo d’aquesta cançó en dic Ripoll
Muntanyes amunt, aigua avall
Un poeta feixuc, embruixat
Una veu i Maria del Mar
Tant de bo, tant de bo,
Tant se val.
El poeta dictà la cançó
que ara canto només per a mi,
I la veu que ell sentia és d’ocell
d’olivera, de foc, de gàbia i de mar.
I és així, no el conec, però el tinc encisat
un ocell presoner, una ala d’argila
vora mar —el meu mar.
Jo d’aquesta cançó en dic Ripoll
Muntanyes amunt, aigua avall
Un poeta feixuc, embruixat
Una veu i Maria del Mar
Tant de bo, tant de bo,
Tant se val.
I diu que el poeta dictava a l’amic:
Maria del Mar
(nom de llum i combat, nimbe immens;
potser massa bonic).
Repetisc… Maria del Mar.
Has guanyat un amor clandestí, ben estrany.
Una mena d’amor que no és pas
el que tens i et pertany.
Un amor per la veu, sense llavis ni sang.
Un ocell viatger
que aterra al palmell de la mà
—plomes tèbies,
borrissol sobre un cor desbocat.
Un amor, molts enyors.
Jo d’aquesta cançó en dic Ripoll
Muntanyes amunt, aigua avall
Un poeta feixuc, embruixat
Una veu i Maria del Mar
Tant de bo, tant de bo,
Tant se val.
