L’amor és un indòmit cavall que et descontrola
i et fuig i et tira en terra i et pot desbarrancar
Record les nits ardentes d’apassionades cites,
les hores encantades d’enfetillant festeig.
Em delia pel nèctar purpuri dels seus llavis,
em lliurava a la màgia atzabeja dels seus ulls.
Ara em cega la ràbia, m’ofeg de gelosia
i veig que el temps que em queda serà un salaç sofrir.
Mentre els papallons volen entorn de la bugia,
les llàgrimes dissolen la tinta amb què li escric.
En zel, com una bístia, fermat de cos i ànima,
don voltes a la sínia adorable del seu nom.
Estrany al que m’envolta, abans d’entrar en batalla,
malalt i sense forces, em sent vençut d’enyor.
Esmussa i rovellada, ja no té tall ni punta
la meva simitarra de degollar enemics.
Per viure així, en carn viva, val més que m’esquarterin.
Sóc l’ombra d’una pena roent que em va matant.
No vull cap cel de verges hurís si no hi és ella.
L’infern serà més plàcid que aquest sagnant turment.
La veig com un poema que em dol per tota l’illa.
Respir i sent i em corca per dins el seu perfum.
Camí de la desfeta final despunta l’alba
i sé que els ulls que em miren ja són els de la mort.
